dijous, 29 de novembre del 2012

Cuc de foc, hermodice carunculata





Sota l’aigua, al mar, hi ha molta més vida que els peixos. Hi ha, per exemple, una gran varietat de cucs com és el cas d'aquest primitiu poliquet.

L’animaló s’arrossega pel fons amb aquest color tan vistos, vermell o carbassa. Fa ben bé un pam de llargària i un parell de cm d'ample  Llegeixo que està compost de 125 (ni un més ni un menys) segments idèntics a excepció del cap i de la cua. De cada un d'aquests segments surten com uns filaments blancs, les quetes, que són rígides i constitueixen l’arma de defensa principal del cuc: Les clava en l’agressor (ni que sigui un agressor involuntari) i són verinoses.

Com amb bona part de les bestioles vistoses, de colors vius, cal desconfiar-ne, doncs.  El nom de cuc de foc ve justament de la sensació dolorosa de cremor que provoquen les quetes en els humans. I encara pot ser pitjor i produir mareig i nàusees i fins i tot desmais. L’efecte desapareix en hores. Les quetes no es poden treure amb pinces, recomanen fer-ho enganxant cinta adhesiva que al desenganxar-se arrossega  i s’enduu les maleïdes quetes. Convé també tractar la zona afectada amb alcohol o amb amoníac.

Òbviament el que cal fer és anar amb compte. Tampoc cal apropar-s’hi massa. Fet i fet, en les nostres costes no se'n troben. En el Mediterrani només es troba en les costes meridionals. Jo el vaig veure i fotografiar a les illes Cíclades. I em va agradar trobar-lo. En el gris apagat del fons del mar fa bonic el vermell llampant d'aquest cuc tan articulat. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada